Fer vaga, malgrat les contradiccions

Aquest dimecres, 11 de novembre, hi ha convocada una vaga general. Tot i compartir-ne les reivindicacions, he tingut molts dubtes sobre si secundar-la pel cinisme que, al meu entendre, envolta el moment escollit.

Després de 14 anys sense una vaga general d'aquestes característiques, es decideix mobilitzar la classe treballadora justament ara, amb unes eleccions convocades que podrien posar fi al govern del PSOE. Quina casualitat.

On era aquesta contundència mentre el PSOE governava? On era mentre els salaris perdien poder adquisitiu, l'habitatge es convertia en un luxe i les condicions de la classe treballadora empitjoraven?

Aquests problemes fa anys que existeixen. Mentrestant, CCOO i UGT han prioritzat l'entesa amb el govern socialista per sobre de la confrontació. No tots els sindicats són iguals, però és impossible no qüestionar la independència dels sindicats espanyols quan la seva contundència sembla dependre de qui governa.

Em preocupa que una eina legítima de lluita obrera acabi convertida en un instrument electoral que beneficiï els mateixos que també són responsables de la situació denunciada.

Una vaga hauria de servir per exigir responsabilitats al poder, no per blanquejar els qui l'han exercit.

Les reivindicacions per sobre de les contradiccions

Aquí apareix la meva contradicció principal. Per molt criticable que em sembli la convocatòria, les reivindicacions són justes i necessàries.

I em pregunto: és just deixar de secundar la primera vaga general en 14 anys, amb la situació econòmica i social que tenim, únicament per no fer-li el joc al PSOE? Si defenso la necessitat d'una resposta col·lectiva, no seria contradictori contribuir a debilitar-la?

La vaga no és propietat de CCOO, d'UGT ni de cap partit. És dels treballadors que decideixen secundar-la.

Fer vaga no significa avalar els convocants ni perdonar les responsabilitats del PSOE. Significa defensar unes reivindicacions que considero més importants que els interessos partidistes de qui pretengui capitalitzar-les.

El sentit de sumar-se a una vaga

Però encara em sorgeix un altre dubte: quin impacte real té la meva participació?

Treballo en una empresa d'una quinzena de persones, on pot ser que sigui l'únic que faci vaga. La meva absència difícilment alterarà l'activitat i, com que la manifestació és a la tarda, podria participar-hi igualment sense deixar d'anar a teballar.

Què aporta, doncs, que faci vaga?

La conclusió a la que he arribat és que una vaga no només serveix per paralitzar empreses o aconseguir concessions immediates, sinó també per demostrar força col·lectiva dins de l'imaginari col·lectiu.

Que es noti, i que se'n parli. Que les xifres de seguiment siguin significatives. Que s'alteri la normalitat i que el malestar es converteixi en una demostració de força.

Crec que no hem d'esperar que la nostra absència al lloc de treball sigui determinant per decidir fer vaga, sí no que contribueixi a aquesta expressió col·lectiva. Perquè si tots pensem que la nostra aportació és insignificant, acabem convertint-nos del tot en una societat resignada i incapaç d'organitzar-se.

I encara que sigui des de l'idealisme, m'hi nego.

Fer vaga, sense renunciar a la crítica

Després de donar-hi moltes voltes, he decidit que aquest dimecres faré vaga.

Malgrat el moment escollit, malgrat l'oportunisme polític que hi veig i sense oblidar les responsabilitats del PSOE ni el paper de CCOO i UGT.

Continuo defensant la necessitat d'un sindicalisme independent, combatiu i, a Catalunya, arrelat al territori i no subordinat als interessos de les grans organitzacions espanyoles.

Però no vull que aquestes crítiques es converteixin en una excusa per a la inacció. Les contradiccions continuen existint, però tinc clar què pesa més: les reivindicacions per sobre dels convocants i la força col·lectiva per sobre del càlcul individual.

Perquè la força col·lectiva no es construeix esperant que desapareguin les contradiccions, sinó mobilitzant-se malgrat elles.